Museu Casteller de Catalunya a Valls (II)

En l’escrit anterior parlava de la mala decisió presa per l’ajuntament de Valls de voler construir el Museu Casteller a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar. No repetiré els arguments que el Jordi Ferré va publicar al setmanari El Pati del 21 de desembre 2007 o El Jordi Bofarull a El Vallenc a començaments d’any, però sí que cal fer més comentaris:
Valls al segle XVII, era la setena ciutat de Catalunya, comptant també Perpinyà, segons es pot veure al llibre de Joan Reglà, Els Virreis de Catalunya de l’editorial Vicens Vives, per davant fins i tot de Reus, això vol dir que té un centre històric dels més grans de Catalunya. Com que Valls no disposa d’organismes administratius de capitalitat, com delegacions del govern etc. ni la possibilitat d’acollir estudis universitaris, sempre s’havia pensat construir el museu casteller al més apropat possible al centre històric, per contrarestar aquestes deficiències.
Altres ciutats són un exemple, com Vilafranca del Penedès, on El Museu del Vi és al cor mateix del centre històric i el seus projectes de futur també. No he llegit enlloc que volguessin traslladar-lo als antics magatzems que hi ha prop de l’estació de tren. Tenim altres exemples com els de Bilbao i Gasteiz, per posar-ne de coneguts per a tothom.
Durant Vuit anys, vaig ser membre de la Junta de Museus de Catalunya i sempre es lamentava la Junta de no haver pogut fer el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, en un indret més cèntric i no a la muntanya de Monjuïc.
Les mateixes colles castelleres de Valls van tenir més intel·ligència quan van escollir el lloc on fer els seus locals socials que l’equip de govern actual de l’ajuntament de Valls.
La Colla Vella dels Xiquets de Valls, amb la junta que presidia en Josep Maria Domènech, va escollir el Portal Nou, prop de Ca l’Amada, que era el seu lloc de trobada, donant caliu amb el seu local a aquesta part del nucli històric.
La Colla Joves del Xiquets de Valls, amb la junta de Joan Guasch van fer el seu local al carrer Gassó, a quatre passes del Pati, on han organitzat concerts i altres activitats.
Això hauria de fer reflexionar a les actuals juntes de les colles vallenques per què les juntes anteriors van fer aquestes apostes i si és que ells accepten amb resignació una mala proposta?.
Crec que no s’està aprofitant el gran consens que es podia haver generat a Valls amb la ubicació del Museu Casteller, fins i tot si s’havia de fer un plantejament agosarat d’edifici nou, a la mateixa plaça del Quarter o en algun altre lloc proper al centre històric, que també hi és.
Valls, segurament no va encertar la ubicació de l’actual hospital, sobretot amb perspectives de creixement i de futur. Ara que teníem la possibilitat d’encertar-la amb el Museu Casteller, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra, però l’error, en aquest cas, serà molt més greu.

MUSEU CASTELLER DE CATALUNYA A VALLS (I)

A finals dels anys setanta, en el marc del Congrés de Cultura Catalana i en el seu apartat de cultura popular i tradicional, s'hi analitzava els castells. En aquell context, les colles de Valls i les tradicionals tornaven agafar embranzida i ben just s’albirava el fort arrelament que han tingut després els castells, trencat el seu espai geogràfic natural del Camp de Tarragona i el Gran Penedès, per convertir-se en un fenomen generalitzat arreu dels Països Catalans.
Una de les resolucions del Congrés parlava de la necessitat de construir un museu que representés el món casteller. Crec que era una resolució molt encertada i fins i tot amb visió de futur, la que va tenir el Congrés de Cultura Catalana, i la prova és el fort arrelament del món casteller en aquests últims trenta anys.
Malauradament, malgrat la recuperació de les institucions democràtiques, les institucions no varen estar a l’alçada per tirar endavant aquest projecte, i tan sols es va intentar tímidament fer alguna cosa a l’edifici de Can Segarra a Plaça de Blat de Valls.
Quan el 1995 em faig càrrec de l’alcaldia i vaig posar-me com a tasca prioritària, tirar endavant el museu casteller, no hi havia cap projecte, ni museístic, ni museològic, ni de reforma de Can Segarra, per portar endavant aquest projecte.
Molt aviat vaig posar fil a l’agulla i amb l’ajuda de l'aleshores diputat Josep Bargalló, es van fer un seguit de gestions, tant amb La Generalitat de Catalunya, com amb La Diputació de Tarragona, al mateix temps que es creava un grup assessor de gent arrelada al món casteller, per definir el projecte de museu i per reforçar la persona que havia de redactar el projectes d’aquest museu.
El que va ser una entesa fluïda amb el director general de cultura tradicional i popular, Sr. Joan Vidal i Gaiolà, topà amb els interessos partidistes dels consellers de cultura, Joan Maria Pujals i, en menor mesura, del conseller Jordi Vilajoana, fent seva la màxima de primer el partit que el país.
No hi hagué mes sort amb la consellera Caterina Mieras, i dic sort perquè dubto que hi pogués haver mala fe, senzillament era un món desconegut per a ella.
Finalment ha calgut, que ERC tingués la Conselleria de Cultura amb el conseller Joan Manuel Treserres, per agafar el compromís de fer realitat el Museu Casteller de Catalunya a Valls i això és possible, quant un partit prioritza el país pe damunt del partit.
Això, que hauria de ser un motiu de joia per al món casteller i per a la ciutat de Valls, per a aquesta ciutat no ho pot ser de cap manera, ja que l’emplaçament triat contradiu tots els paràmetres del que hauria de suposar un equipament com aquest, per una ciutat com Valls.
El nou emplaçament a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar, no s’aprofita com a element dinamitzador, ni del centre històric, ni per al comerç, ni per al turisme.
És molt preocupant, aquesta decisió per part del equip de govern del consistori vallenc, només cal haver viatjat una mica per veure com moltes ciutats han aprofitat equipaments semblants per regenerar centres històrics, generar vida cultural, caliu de vianants i dinamisme comercial, el que podia haver estat el cor de la ciutat. Ara ens trobarem amb una ciutat sense cor i quan no hi ha cor, no batega la vida ciutadana.