dimecres, 20 de febrer del 2008

Museu Casteller de Catalunya a Valls (II)



En l’escrit anterior parlava de la mala decisió presa per l’ajuntament de Valls de voler construir el Museu Casteller a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar. No repetiré els arguments que el Jordi Ferré va publicar al setmanari El Pati del 21 de desembre 2007 o El Jordi Bofarull a El Vallenc a començaments d’any, però sí que cal fer més comentaris:
Valls al segle XVII, era la setena ciutat de Catalunya, comptant també Perpinyà, segons es pot veure al llibre de Joan Reglà, Els Virreis de Catalunya de l’editorial Vicens Vives, per davant fins i tot de Reus, això vol dir que té un centre històric dels més grans de Catalunya. Com que Valls no disposa d’organismes administratius de capitalitat, com delegacions del govern etc. ni la possibilitat d’acollir estudis universitaris, sempre s’havia pensat construir el museu casteller al més apropat possible al centre històric, per contrarestar aquestes deficiències.
Altres ciutats són un exemple, com Vilafranca del Penedès, on El Museu del Vi és al cor mateix del centre històric i el seus projectes de futur també. No he llegit enlloc que volguessin traslladar-lo als antics magatzems que hi ha prop de l’estació de tren. Tenim altres exemples com els de Bilbao i Gasteiz, per posar-ne de coneguts per a tothom.
Durant Vuit anys, vaig ser membre de la Junta de Museus de Catalunya i sempre es lamentava la Junta de no haver pogut fer el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, en un indret més cèntric i no a la muntanya de Monjuïc.
Les mateixes colles castelleres de Valls van tenir més intel·ligència quan van escollir el lloc on fer els seus locals socials que l’equip de govern actual de l’ajuntament de Valls.
La Colla Vella dels Xiquets de Valls, amb la junta que presidia en Josep Maria Domènech, va escollir el Portal Nou, prop de Ca l’Amada, que era el seu lloc de trobada, donant caliu amb el seu local a aquesta part del nucli històric.
La Colla Joves del Xiquets de Valls, amb la junta de Joan Guasch van fer el seu local al carrer Gassó, a quatre passes del Pati, on han organitzat concerts i altres activitats.
Això hauria de fer reflexionar a les actuals juntes de les colles vallenques per què les juntes anteriors van fer aquestes apostes i si és que ells accepten amb resignació una mala proposta?.
Crec que no s’està aprofitant el gran consens que es podia haver generat a Valls amb la ubicació del Museu Casteller, fins i tot si s’havia de fer un plantejament agosarat d’edifici nou, a la mateixa plaça del Quarter o en algun altre lloc proper al centre històric, que també hi és.
Valls, segurament no va encertar la ubicació de l’actual hospital, sobretot amb perspectives de creixement i de futur. Ara que teníem la possibilitat d’encertar-la amb el Museu Casteller, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra, però l’error, en aquest cas, serà molt més greu.

dijous, 14 de febrer del 2008

MUSEU CASTELLER DE CATALUNYA A VALLS (I)



A finals dels anys setanta, en el marc del Congrés de Cultura Catalana i en el seu apartat de cultura popular i tradicional, s'hi analitzava els castells. En aquell context, les colles de Valls i les tradicionals tornaven agafar embranzida i ben just s’albirava el fort arrelament que han tingut després els castells, trencat el seu espai geogràfic natural del Camp de Tarragona i el Gran Penedès, per convertir-se en un fenomen generalitzat arreu dels Països Catalans.
Una de les resolucions del Congrés parlava de la necessitat de construir un museu que representés el món casteller. Crec que era una resolució molt encertada i fins i tot amb visió de futur, la que va tenir el Congrés de Cultura Catalana, i la prova és el fort arrelament del món casteller en aquests últims trenta anys.
Malauradament, malgrat la recuperació de les institucions democràtiques, les institucions no varen estar a l’alçada per tirar endavant aquest projecte, i tan sols es va intentar tímidament fer alguna cosa a l’edifici de Can Segarra a Plaça de Blat de Valls.
Quan el 1995 em faig càrrec de l’alcaldia i vaig posar-me com a tasca prioritària, tirar endavant el museu casteller, no hi havia cap projecte, ni museístic, ni museològic, ni de reforma de Can Segarra, per portar endavant aquest projecte.
Molt aviat vaig posar fil a l’agulla i amb l’ajuda de l'aleshores diputat Josep Bargalló, es van fer un seguit de gestions, tant amb La Generalitat de Catalunya, com amb La Diputació de Tarragona, al mateix temps que es creava un grup assessor de gent arrelada al món casteller, per definir el projecte de museu i per reforçar la persona que havia de redactar el projectes d’aquest museu.
El que va ser una entesa fluïda amb el director general de cultura tradicional i popular, Sr. Joan Vidal i Gaiolà, topà amb els interessos partidistes dels consellers de cultura, Joan Maria Pujals i, en menor mesura, del conseller Jordi Vilajoana, fent seva la màxima de primer el partit que el país.
No hi hagué mes sort amb la consellera Caterina Mieras, i dic sort perquè dubto que hi pogués haver mala fe, senzillament era un món desconegut per a ella.
Finalment ha calgut, que ERC tingués la Conselleria de Cultura amb el conseller Joan Manuel Treserres, per agafar el compromís de fer realitat el Museu Casteller de Catalunya a Valls i això és possible, quant un partit prioritza el país pe damunt del partit.
Això, que hauria de ser un motiu de joia per al món casteller i per a la ciutat de Valls, per a aquesta ciutat no ho pot ser de cap manera, ja que l’emplaçament triat contradiu tots els paràmetres del que hauria de suposar un equipament com aquest, per una ciutat com Valls.
El nou emplaçament a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar, no s’aprofita com a element dinamitzador, ni del centre històric, ni per al comerç, ni per al turisme.
És molt preocupant, aquesta decisió per part del equip de govern del consistori vallenc, només cal haver viatjat una mica per veure com moltes ciutats han aprofitat equipaments semblants per regenerar centres històrics, generar vida cultural, caliu de vianants i dinamisme comercial, el que podia haver estat el cor de la ciutat. Ara ens trobarem amb una ciutat sense cor i quan no hi ha cor, no batega la vida ciutadana.

PETER MAYLE DE “UN ANY A LA PROVENÇA” A LA FESTA D'AVUI



Vaig conèixer l’obra d’aquest autor gracies a la publicació d’edicions 62 del llibre: Un any a la Provença, on l’autor explicava les seves vivències al Luberon mes per mes. El que em va fer reflexionar i m’agradà més d’aquest llibre, és com el paisatge i la vida més propera, no la posem en valor fins que una persona que ve d’un altre lloc es fixa en aquelles coses que nosaltres tenim tan assumides i per això no valorem. Peter Mayle, com a redactor del Times, hi veu tota una realitat que el xoca i posa en valor.
Edicions 62 va treure després un llibre del mateix autor que es deia Encara la Provença i posteriorment l’octubre del 2.002 van publicar d’aquest autor Lliçons de la bona vida amb un subtítol que deia Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Aquest llibre explica amb molta gràcia esdeveniments de festes gastronòmiques, la major par d’elles de caràcter popular a l’estat francès, així parla de: Els aristòcrates de pota blava, que son els pollastres de Bresse; en un altre capítol parla dels tastacuixes de Vittel, fent referència a les anques de granota; en un altre capítol, sota el títol de els taps voladors de la borgonya, parla del ric i complex món del vi d’aquesta regió i les tradicionals subhastes de vins a benefici dels hospicis.

Tot això m’ha vingut a la memòria passejant aquest matí per la gran festa de la calçotada de Valls. Quan era alcalde d’aquesta ciutat vaig estar temptat de convidar la persona que va posar de moda la Provença.
Penso que el nostre país donaria prou per fer un llibre com el que Peter Mayle dedica a l’estat francès, calçotades, caragolades, cassoles de tros, allipebres, suquets mariners, bons vins, potser algú es pensaria que això és crosta nacionalista, però a mi no m’afecta, perquè jo no soc nacionalista, sinó nacional des Països Catalans.

LA CALÇOTADA EN EL TEMPS



Aquest diumenge a Valls, com cada any l’últim diumenge de gener, es celebra la gran festa de la calçotada, en aquestes alçades qui mes qui menys ja sap de sobres que és una calçotada, però per els que no sou vallenc, crec que és interessant saber que no sempre, la calçotada s’ha fet amb tots els complements que avui podem gaudir a casa d’uns amics o els restaurants.
La calçotada es menjava el caps de setmana de gener fins a març, quan els pagesos feien la poda dels sarments dels ceps, com que sempre a les festes els parents donaven un cop de mà a les feines del camp, tot aprofitant les redoltes de la poda per fer un foc i coure els ceballots o calçots.
Un cop cuits, es menjaven al damunt d’una taula improvisada, posant uns taulons o una porta vella al damunt d’uns cavallets. La menja es feia a peu dret i un cop acabats els calçots i apurada la salsa amb una llesca de pa, es feia el tall a la brasa, com podeu imaginar eren èpoques de poca abundància, es a dir, de tall nomes una mica. El costum era coure el tall a la brasa i normalment en lloc de plat, calia posar-lo el damunt d’una llesca de pa, que molts el torraven.
Les calçotades que es feien amb colles d’amics, era costum compra els calçot i el vi en comú, la salsa alguna padrina que hi tenia la mà trencada i el tall cadascú portava el seu de casa, de postres una taronja, que era la fruita del temps, els mes bromistes compraven merengues per arrodonir la festa a la cara d’algun despistat.
Mes o menys aquesta era la calçotada, que es venia fent tradicionalment durant mes de mig segle XX, desprès de que el Xat de Benaiges fes el descobriment de coure a la flama viva de les redoltes els grills de les seves.
Avui s’ha convertit, amb una menja entranyable, és difícil trobar un àpat com la calçotada, que aconsegueixi establir amistats i passar una llarga estona desenfadada de sobretaula.
En poc temps s’ha estes per tota la cuina catalana, però la calçotada lligada amb Valls, que la va veure néixer , te un autenticitat difícilment comparable, així dons no us perdeu l’oportunitat aquest diumenge d’apropar-vos a Valls i gaudir de la popularitat de la festa i si sou agosarat podeu apuntar-vos el concurs de menjar calçots.
No fora honest per la meva part, no parlar del vi que cal veure a les calçotades. A mi particularment, amb els calçots m’agrada un vi negre jove contundent i si pot ser que rasqui una mica, per netejar la salsa dels calçots i faig servir el porro, desprès amb el tall, podem apostar per qualsevol bon vi negre de la Terra Alta, Montsant, Priorat, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà o Costes del Rosselló i si trobeu un bon vi de la D.O. Tarragona, que i son, aprofiteu l’ocasió, això si per aquest vins deixo el porro i agafo la copa.


dimecres, 13 de febrer del 2008

AUS DE RAÇA


L’associació de criadors d’aus “el Francolí” nascuda a Valls i amb una llarga trajectòria de més de dues dècades d’activitat promovent la cria i conservació de la races autòctones de la zona de Mediterrània. Organitza aquest cap de setmana la XXI Exposició - concurs internacional d’aus de raça “Ciutat de Valls”.
Nomes un petit comentari, per l’importància d’aquesta exposició de mes de 450 criadors de diferent països europeus i seran presents. Els que no heu vist mai aquesta extraordinària exposició on si exposen prop uns 6000 animals de totes les races de coloms, gallines, oques, galls d’indi, faisans, ànecs, tórtores, perdius, guatlles etc. I fruireu de veritat.
Interesantíssim les diferents races de coloms per les seves especialitats: Refilador, Ull de Maduixa, Vol Català, Figuereta, Xorrera, Mallorquina de Costa Grossa, Colom d’Esbart Balear, Nas de Xot, Gabatxut Balear entre d’altres, es curiós com els diferent gremis de la ciutat de Barcelona tenien els seus coloms diferenciats.
En el post dels tres tombs parlava de les persones que formen part d’aquestes societats, que en aquest cas, organitzen una exposició concurs dels més prestigiosos a nivell internacional. El col·leccionisme i cria d’aquestes aus a centreeurope és una afició molt considerable amb mes de mig milió de persones Alemanya dos-centens mil els Països Baixos etc. No es gens menyspreable dons, que la petita associació vallenca organitzi un esdeveniment d’aquesta magnitud. El meu reconeixement, dons per el Ramon Amenós, la família Roca i la resta de components.

ELS TRES TOMBS


Demà diumenge a Valls s’hi fan els tres tombs, segurament un dels mes reeixits que es poden veure, sense tenir cap menyspreu per tot el conjunt de pobles i ciutats que organitzen els seus, per la dificultat que comporta aquestes grans o petites festes.
La de Valls és una gran festa, La societat de Sant Antoni fa un esforç considerable per fer-la el mes lluïda possible, però, qui hi ha al darrera d’aquesta societat?
Aquesta com tantes altres societats socioculturals del nostre país hi ha uns homenots i donasses que fan possible que el miracle es produeixi. Aquestes persones ha recuperat carros fora d’ús, guarniments i cuiden els animals duran tot l’any.
El meu reconeixement per el Xolo i la seva família, el Quec i descendència el Tondo el Daniel Estaun, els carros del Figueres i del Rogeli Montalà , precursors com l’Arturet, l’entranyable Simonet i me’n deixo molts.
Si us decidiu anar a Valls podeu fer mes complerta l’estada, visitant el Museu del carro i eines del camp a la granja del Rogeli Montalà a la carretera de Picamoixons, on hi trobareu una bona representació dels vins de la D.O. Tarragona alguns molt interessants. Com ens recordava avui en el seu bloc Bona Vida el Jaume Fàbrega ja es època de la calçotada a Valls, tot i que els participants als tres tombs faran com cada any una bona escudella de germanor en algun dels grans restaurants de la ciutat.
Com que de la calçotada ja en parlarem un altre dia, si veniu no deixeu de veure el doble tomb que han de fer els carruatges a la plaça del Blat amb el carrer Major, bon cap de setmana.

TOMB DEL BALCÓ


El Tomb del Balcó és un camí amb una magnífica vista de la ciutat de Valls, sobretot de la part més antiga de la ciutat, aquest camí va de la carretera de Tarragona a la de Barcelona per damunt del torrent del Catllar i del rec de la Cavalleria.
Sempre penso, quan veig el temps per TV3 i ens mostra per mitjà de connexions a càmeres fixes de diferent pobles i ciutats, en la panoràmica magnífica d’aquest indret, tenint el Tomb del Balcó com a observatori de la ciutat de Valls amb la muntanya de Miramar, la serra Carbonera i el coll de Lilla al darrera, que marquen el límit de l’Alt Camp amb la Conca de Barberà. De l’ordenació territorial i de la carta de paisatge és del que voldria escriure unes ratlles.

Poques ciutats del Principat de Catalunya gaudeixen d’aquest perfil de ciutat tan magnífic, amb l’arxiprestal de Sant Joan i el seu campanar, el convent del Carme, citat a la cançó “El bandoler” de Lluís Llach, Sant Francesc l’antic quarter etc.
El nou Tripartit municipal (CiU,PSC i INCASOL) com molt bé ha definit en Josep Mª Pallàs, amb el desenvolupament de Ruanes ja faran perdre la vista de part d’aquest perfil en una operació urbanística que molts no creiem prioritària, quan hi ha l’entorn del Portal Nou i la Partida del Prado per desenvolupar i que donaria un creixement més harmònic entorn del centre històric de la ciutat. El problema és que el departament de política territorial de la Generalitat, que haurà de vetllar pel paisatge urbanístic en última instància, hi té interessos per mitjà d’INCASOL, és a dir, jutge i part.
Aquesta preocupació es reforçà amb la futura aprovació del Pla Parcial Territorial i sobretot amb la lletra petita del pla parcial.
El Tomb del Balcó ha servit per fer-se la foto del conjunt de les diferents llistes municipals dels grups i partits a través de la història, potser en el futur alguns no triaran aquest indret per fer-se la foto.
El Tomb del Balcó com a magnífic observatori és el que m’ha motivat a fer-lo servir com a subtítol del bloc. Aquests caps de setmanes d’hivern, cap al migdia es veu fumejar a l’entorn de les masies i barracons agrícoles, és època de calçotades com diu el Jaume Fàbrega.