dimecres, 25 de març del 2009

La Guerra del Francès a Valls: “La batalla del pont de Goi”

Els que hem viscut la infància rebent històries orals en un indret determinat com a la ciutat de Valls, hi ha tres o quatre fets que sempre hem tingut a la nostre memòria col·lectiva: les històries dels Mossos d’Esquadra, els bandolers Joan Serra (la Pera, conegut ara a tot el país per la cançó de Lluís Llach) i Claudi el Moliner; I la batalla del Pont de Goi, que va tenir lloc a Valls el 25 de febrer del 1809 durant la guerra del Francès.
De jove vaig pensar que aquesta història de la batalla del Pont de Goi, era coneguda a casa per causa de la commemoració del centenari, que es va portar a terme quan era alcalde de Valls el germà del meu avui, l’Indaleci Castells Oller. Aquell primer centenari va ser tot un esdeveniment. Cal remarcar que el 1909 tampoc no hi havia tantes coses per cridar l’atenció dels ciutadans, i la gent no podia veure el món assegut a casa seva contemplant la pantalla del televisor.
L’altre record d’aquesta batalla, el trobava penjat a la paret de casa de la germana del meu pare, que consistia en un instrument musical semblant a la gralla però de mides més grans, que havia pertangut a un avantpassat del meu avi per via materna, Francisco Oller Mialet, conegut per Tito d’Olleret, que va participar a la contesa armat amb el seu instrument musical, suposo que per animar les tropes.
Aquesta percepció que tenia de creure que el coneixement d’aquesta batalla era poc estès fora del meu cercle familiar, la vaig anar canviant a mesura que em feia gran, ja que molts vallencs també varen ser partíceps d’aquest esdeveniment per mitjà de les seves famílies, al mateix temps que constava que la majoria saben que el nom de la ciutat està escrit a l’arc del Triomf de la plaça de l’Etoile de la capital francesa, com una de les victòries de les tropes napoleòniques, tot i que la versió local és més d’un replegament cap a la ciutat de Tarragona, on les tropes napoleòniques van perdre la batalla.
Al vint-i-vuit de febrer a Valls s’ha commemorat amb tota solemnitat aquest fet històric, en el mateix marc que es va lliurar la batalla, amb les autoritats, el seguici popular, els castells i una petita simulació amb soldats abillat amb els uniformes de l’època.
Molts vallencs i veïns d’Alcover i de Picamoixons omplien els camps del costat del pont de Goi, en un paratge entranyable, sobretot aquest any que el Francolí baixa amb força aigua.
A part d’això, aquesta celebració ha servit per editar un magnífic llibre de la batalla del Pont de Goi del jove historiador vallenc Francesc Murillo Galimany, que caldrà llegir amb temps. I també m’emporto una reflexió del discurs que ha fet la Margarida, on explicava que la Guerra del Francès va ser el que va donar el tret de sortida al catalansime federal i republicà per un cantó i el catalanisme més tracionalista per part dels carlistes, tema en què no hi havia reflexionat fins avui, i que podeu llegir en el document del seu discurs penjat el seu bloc.

dijous, 26 de febrer del 2009

Pere Català Roca

Aquest febrer ens ha deixat el Pere Català Roca. Per als vallencs en general, i per mi particularment, era una persona molt estimada, ja que tot i haver deixat la ciutat de molt jove, sempre havia militat de vallenc actiu, portant els castells i la ciutat el seu cor.
Persona polifacètica i molt bon fotògraf, condicionada potser, per el renom internacional del seu germà Francesc Català Roca, difícilment el Pere anava sense una petita càmera fotogràfica, això sí, de molt bona òptica, on captava de forma discreta el seu entorn, bé fos en una jornada castellera o en altres esdeveniments, fent-te arribar més endavant, si eres un dels protagonistes de la seva mirada fotogràfica, una copia del moment que va captar.
La seva afició per la història i la vinculació (personal i familiar, ultra professional) amb Dalmau Editors era una de les activitats remarcables del Pere Català i pertanyia a centres d’estudis diversos, com el colombí o el mateix Institut d’Estudis Vallencs, o anteriorment a la Revista Cultura.
La seva estima per la ciutat de l’Alguer i per extensió a tota l’illa de Sardenya, on hi tenia molts amics, també va ser motiu dels interessos en comú que havíem tingut a part de la ciutat de Valls i els castells.
Tot aquest conjunt d’activitats i d’altres, l’havia fet mereixedor de la creu de Sant Jordi, distinció que portava amb molta estima, per l’estima que sentia per el nostre país. També li semblava que hi havia més gent a Valls que eren mereixedors d’aquesta distinció i propugnava que, per mitjà de la Fundació Ciutat de Valls, es promoguessin candidatures de més vallencs per aquesta distinció.
A la seva edat, havia perdut molts del seu antics amics a la ciutat de Valls, però tenia la virtut d’haver-ne guanyat molts més d’edat més jove, potser pel seu caràcter amical , positiu i col·laborador, com vaig poder comprovar en moltes tardes dels dissabtes, en què amb una colla de persones referents en el món dels castells, anava fent aportacions al projecte del museu casteller a la ciutat de Valls, que malauradament no podrà veure, tot i haver-ne estat un dels màxims impulsors.
Serà difícil pensar de no trobar més el Pere Català a la plaça del Blat de Valls, després d’una jornada castellera de Sant Joan o Santa Úrsula, o l’onze de setembre, per algun dels llocs habituals de la celebració de la diada nacional.