PETER MAYLE DE “UN ANY A LA PROVENÇA” A LA FESTA D'AVUI

Vaig conèixer l’obra d’aquest autor gracies a la publicació d’edicions 62 del llibre: Un any a la Provença, on l’autor explicava les seves vivències al Luberon mes per mes. El que em va fer reflexionar i m’agradà més d’aquest llibre, és com el paisatge i la vida més propera, no la posem en valor fins que una persona que ve d’un altre lloc es fixa en aquelles coses que nosaltres tenim tan assumides i per això no valorem. Peter Mayle, com a redactor del Times, hi veu tota una realitat que el xoca i posa en valor.
Edicions 62 va treure després un llibre del mateix autor que es deia Encara la Provença i posteriorment l’octubre del 2.002 van publicar d’aquest autor Lliçons de la bona vida amb un subtítol que deia Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Aquest llibre explica amb molta gràcia esdeveniments de festes gastronòmiques, la major par d’elles de caràcter popular a l’estat francès, així parla de: Els aristòcrates de pota blava, que son els pollastres de Bresse; en un altre capítol parla dels tastacuixes de Vittel, fent referència a les anques de granota; en un altre capítol, sota el títol de els taps voladors de la borgonya, parla del ric i complex món del vi d’aquesta regió i les tradicionals subhastes de vins a benefici dels hospicis.

Tot això m’ha vingut a la memòria passejant aquest matí per la gran festa de la calçotada de Valls. Quan era alcalde d’aquesta ciutat vaig estar temptat de convidar la persona que va posar de moda la Provença.
Penso que el nostre país donaria prou per fer un llibre com el que Peter Mayle dedica a l’estat francès, calçotades, caragolades, cassoles de tros, allipebres, suquets mariners, bons vins, potser algú es pensaria que això és crosta nacionalista, però a mi no m’afecta, perquè jo no soc nacionalista, sinó nacional des Països Catalans.

LA CALÇOTADA EN EL TEMPS

Aquest diumenge a Valls, com cada any l’últim diumenge de gener, es celebra la gran festa de la calçotada, en aquestes alçades qui mes qui menys ja sap de sobres que és una calçotada, però per els que no sou vallenc, crec que és interessant saber que no sempre, la calçotada s’ha fet amb tots els complements que avui podem gaudir a casa d’uns amics o els restaurants.
La calçotada es menjava el caps de setmana de gener fins a març, quan els pagesos feien la poda dels sarments dels ceps, com que sempre a les festes els parents donaven un cop de mà a les feines del camp, tot aprofitant les redoltes de la poda per fer un foc i coure els ceballots o calçots.
Un cop cuits, es menjaven al damunt d’una taula improvisada, posant uns taulons o una porta vella al damunt d’uns cavallets. La menja es feia a peu dret i un cop acabats els calçots i apurada la salsa amb una llesca de pa, es feia el tall a la brasa, com podeu imaginar eren èpoques de poca abundància, es a dir, de tall nomes una mica. El costum era coure el tall a la brasa i normalment en lloc de plat, calia posar-lo el damunt d’una llesca de pa, que molts el torraven.

Les calçotades que es feien amb colles d’amics, era costum compra els calçot i el vi en comú, la salsa alguna padrina que hi tenia la mà trencada i el tall cadascú portava el seu de casa, de postres una taronja, que era la fruita del temps, els mes bromistes compraven merengues per arrodonir la festa a la cara d’algun despistat.
Mes o menys aquesta era la calçotada, que es venia fent tradicionalment durant mes de mig segle XX, desprès de que el Xat de Benaiges fes el descobriment de coure a la flama viva de les redoltes els grills de les seves.
Avui s’ha convertit, amb una menja entranyable, és difícil trobar un àpat com la calçotada, que aconsegueixi establir amistats i passar una llarga estona desenfadada de sobretaula.
En poc temps s’ha estes per tota la cuina catalana, però la calçotada lligada amb Valls, que la va veure néixer , te un autenticitat difícilment comparable, així dons no us perdeu l’oportunitat aquest diumenge d’apropar-vos a Valls i gaudir de la popularitat de la festa i si sou agosarat podeu apuntar-vos el concurs de menjar calçots.
No fora honest per la meva part, no parlar del vi que cal veure a les calçotades. A mi particularment, amb els calçots m’agrada un vi negre jove contundent i si pot ser que rasqui una mica, per netejar la salsa dels calçots i faig servir el porro, desprès amb el tall, podem apostar per qualsevol bon vi negre de la Terra Alta, Montsant, Priorat, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà o Costes del Rosselló i si trobeu un bon vi de la D.O. Tarragona, que i son, aprofiteu l’ocasió, això si per aquest vins deixo el porro i agafo la copa.

AUS DE RAÇA

L’associació de criadors d’aus “el Francolí” nascuda a Valls i amb una llarga trajectòria de més de dues dècades d’activitat promovent la cria i conservació de la races autòctones de la zona de Mediterrània. Organitza aquest cap de setmana la XXI Exposició - concurs internacional d’aus de raça “Ciutat de Valls”.
Nomes un petit comentari, per l’importància d’aquesta exposició de mes de 450 criadors de diferent països europeus i seran presents. Els que no heu vist mai aquesta extraordinària exposició on si exposen prop uns 6000 animals de totes les races de coloms, gallines, oques, galls d’indi, faisans, ànecs, tórtores, perdius, guatlles etc. I fruireu de veritat.
Interesantíssim les diferents races de coloms per les seves especialitats: Refilador, Ull de Maduixa, Vol Català, Figuereta, Xorrera, Mallorquina de Costa Grossa, Colom d’Esbart Balear, Nas de Xot, Gabatxut Balear entre d’altres, es curiós com els diferent gremis de la ciutat de Barcelona tenien els seus coloms diferenciats.
En el post dels tres tombs parlava de les persones que formen part d’aquestes societats, que en aquest cas, organitzen una exposició concurs dels més prestigiosos a nivell internacional. El col·leccionisme i cria d’aquestes aus a centreeurope és una afició molt considerable amb mes de mig milió de persones Alemanya dos-centens mil els Països Baixos etc. No es gens menyspreable dons, que la petita associació vallenca organitzi un esdeveniment d’aquesta magnitud. El meu reconeixement, dons per el Ramon Amenós, la família Roca i la resta de components.

ELS TRES TOMBS

Demà diumenge a Valls s’hi fan els tres tombs, segurament un dels mes reeixits que es poden veure, sense tenir cap menyspreu per tot el conjunt de pobles i ciutats que organitzen els seus, per la dificultat que comporta aquestes grans o petites festes.
La de Valls és una gran festa, La societat de Sant Antoni fa un esforç considerable per fer-la el mes lluïda possible, però, qui hi ha al darrera d’aquesta societat?
Aquesta com tantes altres societats socioculturals del nostre país hi ha uns homenots i donasses que fan possible que el miracle es produeixi. Aquestes persones ha recuperat carros fora d’ús, guarniments i cuiden els animals duran tot l’any.
El meu reconeixement per el Xolo i la seva família, el Quec i descendència el Tondo el Daniel Estaun, els carros del Figueres i del Rogeli Montalà , precursors com l’Arturet, l’entranyable Simonet i me’n deixo molts.
Si us decidiu anar a Valls podeu fer mes complerta l’estada, visitant el Museu del carro i eines del camp a la granja del Rogeli Montalà a la carretera de Picamoixons, on hi trobareu una bona representació dels vins de la D.O. Tarragona alguns molt interessants. Com ens recordava avui en el seu bloc Bona Vida el Jaume Fàbrega ja es època de la calçotada a Valls, tot i que els participants als tres tombs faran com cada any una bona escudella de germanor en algun dels grans restaurants de la ciutat.
Com que de la calçotada ja en parlarem un altre dia, si veniu no deixeu de veure el doble tomb que han de fer els carruatges a la plaça del Blat amb el carrer Major, bon cap de setmana.