Aquest febrer ens ha deixat el Pere Català Roca. Per als vallencs en general, i per mi particularment, era una persona molt estimada, ja que tot i haver deixat la ciutat de molt jove, sempre havia militat de vallenc actiu, portant els castells i la ciutat el seu cor.
Persona polifacètica i molt bon fotògraf, condicionada potser, per el renom internacional del seu germà Francesc Català Roca, difícilment el Pere anava sense una petita càmera fotogràfica, això sí, de molt bona òptica, on captava de forma discreta el seu entorn, bé fos en una jornada castellera o en altres esdeveniments, fent-te arribar més endavant, si eres un dels protagonistes de la seva mirada fotogràfica, una copia del moment que va captar.
La seva afició per la història i la vinculació (personal i familiar, ultra professional) amb Dalmau Editors era una de les activitats remarcables del Pere Català i pertanyia a centres d’estudis diversos, com el colombí o el mateix Institut d’Estudis Vallencs, o anteriorment a la Revista Cultura.
La seva estima per la ciutat de l’Alguer i per extensió a tota l’illa de Sardenya, on hi tenia molts amics, també va ser motiu dels interessos en comú que havíem tingut a part de la ciutat de Valls i els castells.
Tot aquest conjunt d’activitats i d’altres, l’havia fet mereixedor de la creu de Sant Jordi, distinció que portava amb molta estima, per l’estima que sentia per el nostre país. També li semblava que hi havia més gent a Valls que eren mereixedors d’aquesta distinció i propugnava que, per mitjà de la Fundació Ciutat de Valls, es promoguessin candidatures de més vallencs per aquesta distinció.
A la seva edat, havia perdut molts del seu antics amics a la ciutat de Valls, però tenia la virtut d’haver-ne guanyat molts més d’edat més jove, potser pel seu caràcter amical , positiu i col·laborador, com vaig poder comprovar en moltes tardes dels dissabtes, en què amb una colla de persones referents en el món dels castells, anava fent aportacions al projecte del museu casteller a la ciutat de Valls, que malauradament no podrà veure, tot i haver-ne estat un dels màxims impulsors.
Serà difícil pensar de no trobar més el Pere Català a la plaça del Blat de Valls, després d’una jornada castellera de Sant Joan o Santa Úrsula, o l’onze de setembre, per algun dels llocs habituals de la celebració de la diada nacional.
Persona polifacètica i molt bon fotògraf, condicionada potser, per el renom internacional del seu germà Francesc Català Roca, difícilment el Pere anava sense una petita càmera fotogràfica, això sí, de molt bona òptica, on captava de forma discreta el seu entorn, bé fos en una jornada castellera o en altres esdeveniments, fent-te arribar més endavant, si eres un dels protagonistes de la seva mirada fotogràfica, una copia del moment que va captar.
La seva afició per la història i la vinculació (personal i familiar, ultra professional) amb Dalmau Editors era una de les activitats remarcables del Pere Català i pertanyia a centres d’estudis diversos, com el colombí o el mateix Institut d’Estudis Vallencs, o anteriorment a la Revista Cultura.
La seva estima per la ciutat de l’Alguer i per extensió a tota l’illa de Sardenya, on hi tenia molts amics, també va ser motiu dels interessos en comú que havíem tingut a part de la ciutat de Valls i els castells.
Tot aquest conjunt d’activitats i d’altres, l’havia fet mereixedor de la creu de Sant Jordi, distinció que portava amb molta estima, per l’estima que sentia per el nostre país. També li semblava que hi havia més gent a Valls que eren mereixedors d’aquesta distinció i propugnava que, per mitjà de la Fundació Ciutat de Valls, es promoguessin candidatures de més vallencs per aquesta distinció.
A la seva edat, havia perdut molts del seu antics amics a la ciutat de Valls, però tenia la virtut d’haver-ne guanyat molts més d’edat més jove, potser pel seu caràcter amical , positiu i col·laborador, com vaig poder comprovar en moltes tardes dels dissabtes, en què amb una colla de persones referents en el món dels castells, anava fent aportacions al projecte del museu casteller a la ciutat de Valls, que malauradament no podrà veure, tot i haver-ne estat un dels màxims impulsors.
Serà difícil pensar de no trobar més el Pere Català a la plaça del Blat de Valls, després d’una jornada castellera de Sant Joan o Santa Úrsula, o l’onze de setembre, per algun dels llocs habituals de la celebració de la diada nacional.