La Guerra del Francès a Valls: “La batalla del pont de Goi”

Els que hem viscut la infància rebent històries orals en un indret determinat com a la ciutat de Valls, hi ha tres o quatre fets que sempre hem tingut a la nostre memòria col·lectiva: les històries dels Mossos d’Esquadra, els bandolers Joan Serra (la Pera, conegut ara a tot el país per la cançó de Lluís Llach) i Claudi el Moliner; I la batalla del Pont de Goi, que va tenir lloc a Valls el 25 de febrer del 1809 durant la guerra del Francès.
De jove vaig pensar que aquesta història de la batalla del Pont de Goi, era coneguda a casa per causa de la commemoració del centenari, que es va portar a terme quan era alcalde de Valls el germà del meu avui, l’Indaleci Castells Oller. Aquell primer centenari va ser tot un esdeveniment. Cal remarcar que el 1909 tampoc no hi havia tantes coses per cridar l’atenció dels ciutadans, i la gent no podia veure el món assegut a casa seva contemplant la pantalla del televisor.
L’altre record d’aquesta batalla, el trobava penjat a la paret de casa de la germana del meu pare, que consistia en un instrument musical semblant a la gralla però de mides més grans, que havia pertangut a un avantpassat del meu avi per via materna, Francisco Oller Mialet, conegut per Tito d’Olleret, que va participar a la contesa armat amb el seu instrument musical, suposo que per animar les tropes.
Aquesta percepció que tenia de creure que el coneixement d’aquesta batalla era poc estès fora del meu cercle familiar, la vaig anar canviant a mesura que em feia gran, ja que molts vallencs també varen ser partíceps d’aquest esdeveniment per mitjà de les seves famílies, al mateix temps que constava que la majoria saben que el nom de la ciutat està escrit a l’arc del Triomf de la plaça de l’Etoile de la capital francesa, com una de les victòries de les tropes napoleòniques, tot i que la versió local és més d’un replegament cap a la ciutat de Tarragona, on les tropes napoleòniques van perdre la batalla.
Al vint-i-vuit de febrer a Valls s’ha commemorat amb tota solemnitat aquest fet històric, en el mateix marc que es va lliurar la batalla, amb les autoritats, el seguici popular, els castells i una petita simulació amb soldats abillat amb els uniformes de l’època.
Molts vallencs i veïns d’Alcover i de Picamoixons omplien els camps del costat del pont de Goi, en un paratge entranyable, sobretot aquest any que el Francolí baixa amb força aigua.

A part d’això, aquesta celebració ha servit per editar un magnífic llibre de la batalla del Pont de Goi del jove historiador vallenc Francesc Murillo Galimany, que caldrà llegir amb temps. I també m’emporto una reflexió del discurs que ha fet la Margarida, on explicava que la Guerra del Francès va ser el que va donar el tret de sortida al catalansime federal i republicà per un cantó i el catalanisme més tracionalista per part dels carlistes, tema en què no hi havia reflexionat fins avui, i que podeu llegir en el document del seu discurs penjat el seu bloc.

Pere Català Roca

Aquest febrer ens ha deixat el Pere Català Roca. Per als vallencs en general, i per mi particularment, era una persona molt estimada, ja que tot i haver deixat la ciutat de molt jove, sempre havia militat de vallenc actiu, portant els castells i la ciutat el seu cor.
Persona polifacètica i molt bon fotògraf, condicionada potser, per el renom internacional del seu germà Francesc Català Roca, difícilment el Pere anava sense una petita càmera fotogràfica, això sí, de molt bona òptica, on captava de forma discreta el seu entorn, bé fos en una jornada castellera o en altres esdeveniments, fent-te arribar més endavant, si eres un dels protagonistes de la seva mirada fotogràfica, una copia del moment que va captar.
La seva afició per la història i la vinculació (personal i familiar, ultra professional) amb Dalmau Editors era una de les activitats remarcables del Pere Català i pertanyia a centres d’estudis diversos, com el colombí o el mateix Institut d’Estudis Vallencs, o anteriorment a la Revista Cultura.
La seva estima per la ciutat de l’Alguer i per extensió a tota l’illa de Sardenya, on hi tenia molts amics, també va ser motiu dels interessos en comú que havíem tingut a part de la ciutat de Valls i els castells.
Tot aquest conjunt d’activitats i d’altres, l’havia fet mereixedor de la creu de Sant Jordi, distinció que portava amb molta estima, per l’estima que sentia per el nostre país. També li semblava que hi havia més gent a Valls que eren mereixedors d’aquesta distinció i propugnava que, per mitjà de la Fundació Ciutat de Valls, es promoguessin candidatures de més vallencs per aquesta distinció.
A la seva edat, havia perdut molts del seu antics amics a la ciutat de Valls, però tenia la virtut d’haver-ne guanyat molts més d’edat més jove, potser pel seu caràcter amical , positiu i col·laborador, com vaig poder comprovar en moltes tardes dels dissabtes, en què amb una colla de persones referents en el món dels castells, anava fent aportacions al projecte del museu casteller a la ciutat de Valls, que malauradament no podrà veure, tot i haver-ne estat un dels màxims impulsors.
Serà difícil pensar de no trobar més el Pere Català a la plaça del Blat de Valls, després d’una jornada castellera de Sant Joan o Santa Úrsula, o l’onze de setembre, per algun dels llocs habituals de la celebració de la diada nacional.

Al cap dels anys es retroben

No sé si en temps de vacances vas més relaxat o senzillament és fruit de la casualitat, però en el meu últim escrit parlava indirectament dels Mossos d’Esquadra i del seu desplegament, i sembla que aviat vindran a Valls. Segurament deurà ser a començaments del proper any. Això ho intueixo perquè aquest dissabte, tot anant cap el supermercat Esclat, vaig passar per davant d’on s’està construint la nova comissaria i me’n vaig adonar per ser en zona verda (això no és culpa dels Mossos sinó de l’Ajuntament de Valls), i vaig pensar que just al darrere d’aquests terrenys hi ha uns terrenys que fins fa molt poc eren propietat de la Família Veciana, els avantpassats de la qual havien capitanejat els Mossos d’Esquadra durant quasi 150 anys, i s’atribueix la creació d’aquest cos a Pere Anton Veciana, tot i que el decret de formació és del Capità General de Catalunya.

No faré ara cap valoració, que sí que em reservo per a un altre dia, del fet que la ciutat que va conservar a la memòria i que segurament ha donat més historiografia d’aquest cos policial, es vegi relegada a ser de les últimes en el seu desplegament. Però com deia al començament, estem en època estival i segurament el més rellevant és aquesta associació que em va venir l’altre dia, de la casualitat que significa que la finca on s’està construït la comissaria estigui just al costat d’una antiga propietat de la família Veciana, aquest és un fet que només es pot donar a Valls. Una altra cosa és que l’edifici que va ser un dels llocs d’aquarterament, l’últim, de fet, on van estar els Mossos en la seva llarga estada a Valls, conegut com Ca la Mateueta, anirà a terra, i a la ciutat només hi quedarà el quadre de Pere Anton Veciana a la sala de plens de l’Ajuntament.

Museu Casteller de Catalunya a Valls (II)

En l’escrit anterior parlava de la mala decisió presa per l’ajuntament de Valls de voler construir el Museu Casteller a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar. No repetiré els arguments que el Jordi Ferré va publicar al setmanari El Pati del 21 de desembre 2007 o El Jordi Bofarull a El Vallenc a començaments d’any, però sí que cal fer més comentaris:
Valls al segle XVII, era la setena ciutat de Catalunya, comptant també Perpinyà, segons es pot veure al llibre de Joan Reglà, Els Virreis de Catalunya de l’editorial Vicens Vives, per davant fins i tot de Reus, això vol dir que té un centre històric dels més grans de Catalunya. Com que Valls no disposa d’organismes administratius de capitalitat, com delegacions del govern etc. ni la possibilitat d’acollir estudis universitaris, sempre s’havia pensat construir el museu casteller al més apropat possible al centre històric, per contrarestar aquestes deficiències.
Altres ciutats són un exemple, com Vilafranca del Penedès, on El Museu del Vi és al cor mateix del centre històric i el seus projectes de futur també. No he llegit enlloc que volguessin traslladar-lo als antics magatzems que hi ha prop de l’estació de tren. Tenim altres exemples com els de Bilbao i Gasteiz, per posar-ne de coneguts per a tothom.
Durant Vuit anys, vaig ser membre de la Junta de Museus de Catalunya i sempre es lamentava la Junta de no haver pogut fer el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, en un indret més cèntric i no a la muntanya de Monjuïc.
Les mateixes colles castelleres de Valls van tenir més intel·ligència quan van escollir el lloc on fer els seus locals socials que l’equip de govern actual de l’ajuntament de Valls.
La Colla Vella dels Xiquets de Valls, amb la junta que presidia en Josep Maria Domènech, va escollir el Portal Nou, prop de Ca l’Amada, que era el seu lloc de trobada, donant caliu amb el seu local a aquesta part del nucli històric.
La Colla Joves del Xiquets de Valls, amb la junta de Joan Guasch van fer el seu local al carrer Gassó, a quatre passes del Pati, on han organitzat concerts i altres activitats.
Això hauria de fer reflexionar a les actuals juntes de les colles vallenques per què les juntes anteriors van fer aquestes apostes i si és que ells accepten amb resignació una mala proposta?.
Crec que no s’està aprofitant el gran consens que es podia haver generat a Valls amb la ubicació del Museu Casteller, fins i tot si s’havia de fer un plantejament agosarat d’edifici nou, a la mateixa plaça del Quarter o en algun altre lloc proper al centre històric, que també hi és.
Valls, segurament no va encertar la ubicació de l’actual hospital, sobretot amb perspectives de creixement i de futur. Ara que teníem la possibilitat d’encertar-la amb el Museu Casteller, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra, però l’error, en aquest cas, serà molt més greu.

MUSEU CASTELLER DE CATALUNYA A VALLS (I)

A finals dels anys setanta, en el marc del Congrés de Cultura Catalana i en el seu apartat de cultura popular i tradicional, s'hi analitzava els castells. En aquell context, les colles de Valls i les tradicionals tornaven agafar embranzida i ben just s’albirava el fort arrelament que han tingut després els castells, trencat el seu espai geogràfic natural del Camp de Tarragona i el Gran Penedès, per convertir-se en un fenomen generalitzat arreu dels Països Catalans.
Una de les resolucions del Congrés parlava de la necessitat de construir un museu que representés el món casteller. Crec que era una resolució molt encertada i fins i tot amb visió de futur, la que va tenir el Congrés de Cultura Catalana, i la prova és el fort arrelament del món casteller en aquests últims trenta anys.
Malauradament, malgrat la recuperació de les institucions democràtiques, les institucions no varen estar a l’alçada per tirar endavant aquest projecte, i tan sols es va intentar tímidament fer alguna cosa a l’edifici de Can Segarra a Plaça de Blat de Valls.
Quan el 1995 em faig càrrec de l’alcaldia i vaig posar-me com a tasca prioritària, tirar endavant el museu casteller, no hi havia cap projecte, ni museístic, ni museològic, ni de reforma de Can Segarra, per portar endavant aquest projecte.
Molt aviat vaig posar fil a l’agulla i amb l’ajuda de l'aleshores diputat Josep Bargalló, es van fer un seguit de gestions, tant amb La Generalitat de Catalunya, com amb La Diputació de Tarragona, al mateix temps que es creava un grup assessor de gent arrelada al món casteller, per definir el projecte de museu i per reforçar la persona que havia de redactar el projectes d’aquest museu.
El que va ser una entesa fluïda amb el director general de cultura tradicional i popular, Sr. Joan Vidal i Gaiolà, topà amb els interessos partidistes dels consellers de cultura, Joan Maria Pujals i, en menor mesura, del conseller Jordi Vilajoana, fent seva la màxima de primer el partit que el país.
No hi hagué mes sort amb la consellera Caterina Mieras, i dic sort perquè dubto que hi pogués haver mala fe, senzillament era un món desconegut per a ella.
Finalment ha calgut, que ERC tingués la Conselleria de Cultura amb el conseller Joan Manuel Treserres, per agafar el compromís de fer realitat el Museu Casteller de Catalunya a Valls i això és possible, quant un partit prioritza el país pe damunt del partit.
Això, que hauria de ser un motiu de joia per al món casteller i per a la ciutat de Valls, per a aquesta ciutat no ho pot ser de cap manera, ja que l’emplaçament triat contradiu tots els paràmetres del que hauria de suposar un equipament com aquest, per una ciutat com Valls.
El nou emplaçament a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar, no s’aprofita com a element dinamitzador, ni del centre històric, ni per al comerç, ni per al turisme.
És molt preocupant, aquesta decisió per part del equip de govern del consistori vallenc, només cal haver viatjat una mica per veure com moltes ciutats han aprofitat equipaments semblants per regenerar centres històrics, generar vida cultural, caliu de vianants i dinamisme comercial, el que podia haver estat el cor de la ciutat. Ara ens trobarem amb una ciutat sense cor i quan no hi ha cor, no batega la vida ciutadana.

PETER MAYLE DE “UN ANY A LA PROVENÇA” A LA FESTA D'AVUI

Vaig conèixer l’obra d’aquest autor gracies a la publicació d’edicions 62 del llibre: Un any a la Provença, on l’autor explicava les seves vivències al Luberon mes per mes. El que em va fer reflexionar i m’agradà més d’aquest llibre, és com el paisatge i la vida més propera, no la posem en valor fins que una persona que ve d’un altre lloc es fixa en aquelles coses que nosaltres tenim tan assumides i per això no valorem. Peter Mayle, com a redactor del Times, hi veu tota una realitat que el xoca i posa en valor.
Edicions 62 va treure després un llibre del mateix autor que es deia Encara la Provença i posteriorment l’octubre del 2.002 van publicar d’aquest autor Lliçons de la bona vida amb un subtítol que deia Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Aquest llibre explica amb molta gràcia esdeveniments de festes gastronòmiques, la major par d’elles de caràcter popular a l’estat francès, així parla de: Els aristòcrates de pota blava, que son els pollastres de Bresse; en un altre capítol parla dels tastacuixes de Vittel, fent referència a les anques de granota; en un altre capítol, sota el títol de els taps voladors de la borgonya, parla del ric i complex món del vi d’aquesta regió i les tradicionals subhastes de vins a benefici dels hospicis.

Tot això m’ha vingut a la memòria passejant aquest matí per la gran festa de la calçotada de Valls. Quan era alcalde d’aquesta ciutat vaig estar temptat de convidar la persona que va posar de moda la Provença.
Penso que el nostre país donaria prou per fer un llibre com el que Peter Mayle dedica a l’estat francès, calçotades, caragolades, cassoles de tros, allipebres, suquets mariners, bons vins, potser algú es pensaria que això és crosta nacionalista, però a mi no m’afecta, perquè jo no soc nacionalista, sinó nacional des Països Catalans.

LA CALÇOTADA EN EL TEMPS

Aquest diumenge a Valls, com cada any l’últim diumenge de gener, es celebra la gran festa de la calçotada, en aquestes alçades qui mes qui menys ja sap de sobres que és una calçotada, però per els que no sou vallenc, crec que és interessant saber que no sempre, la calçotada s’ha fet amb tots els complements que avui podem gaudir a casa d’uns amics o els restaurants.
La calçotada es menjava el caps de setmana de gener fins a març, quan els pagesos feien la poda dels sarments dels ceps, com que sempre a les festes els parents donaven un cop de mà a les feines del camp, tot aprofitant les redoltes de la poda per fer un foc i coure els ceballots o calçots.
Un cop cuits, es menjaven al damunt d’una taula improvisada, posant uns taulons o una porta vella al damunt d’uns cavallets. La menja es feia a peu dret i un cop acabats els calçots i apurada la salsa amb una llesca de pa, es feia el tall a la brasa, com podeu imaginar eren èpoques de poca abundància, es a dir, de tall nomes una mica. El costum era coure el tall a la brasa i normalment en lloc de plat, calia posar-lo el damunt d’una llesca de pa, que molts el torraven.

Les calçotades que es feien amb colles d’amics, era costum compra els calçot i el vi en comú, la salsa alguna padrina que hi tenia la mà trencada i el tall cadascú portava el seu de casa, de postres una taronja, que era la fruita del temps, els mes bromistes compraven merengues per arrodonir la festa a la cara d’algun despistat.
Mes o menys aquesta era la calçotada, que es venia fent tradicionalment durant mes de mig segle XX, desprès de que el Xat de Benaiges fes el descobriment de coure a la flama viva de les redoltes els grills de les seves.
Avui s’ha convertit, amb una menja entranyable, és difícil trobar un àpat com la calçotada, que aconsegueixi establir amistats i passar una llarga estona desenfadada de sobretaula.
En poc temps s’ha estes per tota la cuina catalana, però la calçotada lligada amb Valls, que la va veure néixer , te un autenticitat difícilment comparable, així dons no us perdeu l’oportunitat aquest diumenge d’apropar-vos a Valls i gaudir de la popularitat de la festa i si sou agosarat podeu apuntar-vos el concurs de menjar calçots.
No fora honest per la meva part, no parlar del vi que cal veure a les calçotades. A mi particularment, amb els calçots m’agrada un vi negre jove contundent i si pot ser que rasqui una mica, per netejar la salsa dels calçots i faig servir el porro, desprès amb el tall, podem apostar per qualsevol bon vi negre de la Terra Alta, Montsant, Priorat, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà o Costes del Rosselló i si trobeu un bon vi de la D.O. Tarragona, que i son, aprofiteu l’ocasió, això si per aquest vins deixo el porro i agafo la copa.